Publicado el

Gestió de Jardins Històrics | NTJ 15H

Aquesta NTJ és el resultat del treball de col·laboració tècnica i del consens entre gestors de jardins històrics i s’edita amb la intenció d’establir uns criteris comuns de gestió dels jardins històrics.

L’NTJ 15H és vàlida per als treballs de gestió dels jardins històrics, tant si són públics com privats. Dins de jardins històrics, s’inclouen jardins, parcs, places, avingudes i passeigs urbans, cementiris,jardins botànics i jardins zoològics, sempre que compleixin el criteri de monument històric definit en l’article 1 de la Carta de Venècia. De la mateixa manera, es poden incloure en l’àmbit d’aplicació d’aquesta norma els enjardinaments de monuments, conjunts i llocs històrics declarats Bé d’Interès Cultural, Bé Cultural d’Interès Nacional, Bé Cultural d’Interès Local o que tinguin una protecció legal específica. Encara que estrictament no es tracti de jardins històrics pròpiament dits, la validesa d’aquesta norma es pot fer extensiva a la gestió d’enjardinaments de zones arqueològiques, zones d’interès etnològic i zones paleontològiques.

Un dels principals reptes de la gestió dels jardins històrics és la protecció i conservació de tots els valors patrimonials i paisatgístics del disseny original i, en el seu cas, dels dissenys subsegüents, així com, si fos el cas, la recuperació de la seva integritat o autenticitat. El caràcter efímer i la mutabilitat són aspectes consubstancials al jardí històric, tant per raons de la seva mateixa naturalesa com pels canvis socials, culturals i artístics que l’hagin pogut afectar. Un jardí històric abandonat, com qualsevol altre jardí sense manteniment, tendeix a tornar a un estat pseudonatural, en el qual es mesclen la vegetació ornamental i la vegetació autòctona, àmpliament representades, i els traçats i els elements arquitectònics i decoratius desapareixen o queden ocults o integrats en el nou paisatge.

D’altra banda, el jardí, amb freqüència, ha estat objecte d’intervencions successives al llarg del temps, per la qual cosa és habitual que presenti diferents estrats històrics que han de ser adequadament valorats. Amb la perspectiva temporal, el coneixement històric i la investigació són imprescindibles per assolir una valoració argumentada de cada una de les etapes del jardí i dels seus components.

Molts jardins històrics estan sotmesos a una gran pressió urbanística, política i social que sovint minora el seu valor o que àdhuc amenaça la seva mateixa existència. En conseqüència, aquesta NTJ té com a finalitat general dotar els gestors del patrimoni dels instruments necessaris per a poder garantir al màxim la conservació dels jardins històrics.

El propietari o gestor d’un jardí històric ha de disposar d’un pla director que inclogui un pla de gestió del jardí i, si és públic, és obert al públic o s’hi organitzen esdeveniments, un pla d’usos juntament amb un pla de gestió financera i comercial que contingui i detalli els criteris exposats en aquesta NTJ. Abans de procedir a desenvolupar un nou ús, se n’ha de contrastar la compatibilitat amb l’esmentat pla per a no danyar o comprometre la integritat del jardí o d’elements històricament significatius i per a preservar-ne la significació cultural.

La gestió dels jardins històrics ha d’estar emmarcada en el marc legal de protecció (Llei 16/1985 del patrimoni històric espanyol, RD 111/1986 del seu desenvolupament parcial i la legislació específica de les diferents comunitats autònomes). Cal tenir en compte també les recomanacions de cartes adoptades pel Consell Internacional de Monuments i Llocs (ICOMOS), com ara la Carta internacional sobre la conservació i la restauració de monuments i llocs, o Carta de Venècia, de 1964 i la Carta relativa a la salvaguarda dels jardins històrics, o Carta de Florència, de 1981.

Correspon a les comunitats autònomes, i per delegació als ens locals,prendre, amb l’assessorament d’experts competents, les disposicions legals i administratives apropiades per a identificar, inventariar i protegir els jardins històrics. La seva protecció s’ha d’integrar en els plans d’utilització del sòl i en els documents d’ordenació i planificació del territori. Correspon igualment a les autoritats responsables prendre, amb l’assessorament d’experts competents, les disposicions econòmiques tendents a afavorir el manteniment, la conservació, la restauració i, quan calgui, la recuperació dels jardins històrics o dels seus elements. És convenient, per tant, que els instruments de planejament urbanístic general o de planejament territorial, o una altra figura urbanística o jurídica, exigeixin als responsables de la gestió dels jardins històrics públics que disposin de plans especials de protecció, usos i gestió, i que aquests s’implementin.

A la NTJ 15H hi figura un glossari en el qual es defineixen 61 termes emprats en el text.

Segons la legislació espanyola, un jardí històric és un espai delimitat, producte de l’ordenació per l’ésser humà d’elements naturals, a vegades complementat amb estructures de fàbrica, i estimat d’interès en funció del seu origen o passat històric o dels seus valors estètics, sensorials o botànics. Segons la Carta de Florència, un jardí històric és una composició arquitectònica i vegetal que des del punt de vista de la història o de l’art té un interès públic i que, consegüentment, està considerat com a monument històric. Essent el seu material essencialment vegetal, és viu, perible i renovable i està en contínua evolució. El seu aspecte és, doncs, el resultat d’un perpetu equilibri entre el moviment cíclic de les estacions, del desenvolupament i el deteriorament de la natura i de la voluntat artística i d’artifici que tendeix a perpetuar-ne l’estat. Els jardins històrics estan compresos en una de les tres categories de paisatges culturals establertes per la UNESCO.

Com a criteris generals de gestió d’un jardí històric, cal esmentar els següents:

  • La protecció dels jardins històrics exigeix que aquests estiguin identificats i inventariats. La protecció requereix intervencions de diferents tipus, com ara: de manteniment, de conservació i de restauració. En alguns casos, pot ser recomanable una intervenció de recuperació.
  • El jardí històric no pot ser separat de la història de la qual és testimoni, ni de l’ambient en el qual es troba. Per tant, el canvi d’una part o de tot el jardí només pot ser tolerat quan la salvaguarda del monument ho exigeixi.
  • Estigui o no unit a un edifici, del qual formi un complement inseparable, un jardí històric no es pot deslligar del seu propi entorn urbà o rural, artificial o natural, per la qual cosa és important la protecció d’aquest entorn com a part integrant del mateix jardí, a nivell visual, cultural i mediambiental.
  • La delimitació d’un entorn de protecció és un requisit que estableixen tant la Llei 16/1985, del patrimoni històric espanyol, com les legislacions autonòmiques per a la protecció integral de qualsevol bé patrimonial declarat, també en la categoria de jardí històric.
  • La denominació de jardí històric es pot aplicar tant a jardins modestos com a grans parcs.
  • L’autenticitat d’un jardí històric o d’un dels seus elements és la certesa en el seu origen i composició, garantida a partir de l’anàlisi dels seus caràcters i circumstàncies. És tant una qüestió de disseny i proporció de les seves parts com de la seva composició ornamental, així com de l’elecció dels vegetals i materials inorgànics que el constitueixen, tenint en compte el pas del temps i l’evolució dels seus components.
  • Qualsevol operació de manteniment, conservació, restauració o recuperació d’un jardí històric, o d’una de les seves parts, ha de tenir en compte simultàniament tots els elements. Separar els tractaments podria alterar la unitat del conjunt.
  • Els elements d’arquitectura, pintura, escultura i decoració, fixos o mòbils, que són part integrant del jardí històric no han de ser retirats o desplaçats si no és en la mesura que ho exigeixi la seva conservació o restauració. Només poden ser separats del jardí quan aquesta sigui l’única forma adequada per a assegurar-ne la conservació. La substitució o restauració d’elements en perill s’ha de fer segons els principis de la Carta de Venècia, i s’ha d’indicar la data de qualsevol substitució.
  • Quan les tècniques tradicionals es manifestin inadequades, la consolidació d’un jardí històric pot ser assegurada mitjançant l’auxili de tots els mitjans més moderns de construcció i de conservació l’eficàcia dels quals hagi estat demostrada per dades científiques i garantida per l’experiència.
  • En el manteniment i la conservació d’un jardí històric, no s’han d’emprar,si han de romandre visibles, materials que no s’adiguin amb la seva significació històrica, com per exemple les canonades de reg de material plàstic.
  • Un mateix tipus d’element, segons l’estat en què es trobi, pot requerir diferents graus de manteniment, conservació, restauració o, fins i tot, recuperació. Per exemple, una rocalla:durant les operacions de manteniment,es poda o retalla, s’eliminen herbes no desitjades, es neteja, es rega i s’adoba, si és el cas; en les de conservació,es reposen vegetals, es recol·loquen i es fixen roques i es reparen canalitzacions; en les de restauració, s’eliminen vegetals sobrants o no originals, es planten vegetals originals i se substitueixen roques deteriorades,i en les de recuperació es refà la rocalla sencera a partir de la documentació disponible i de les restes trobades.

Els objectius d’un pla director d’un jardí històric han de ser els següents:

  • Salvaguardar el jardí històric i els seus elements historicoartístics.
  • Millorar el coneixement, la transmissió i la comprensió dels valors universals del jardí històric com a bé cultural i la seva posada en valor. El pla director ha de ser un instrument per a la divulgació d’aquests valors i de la importància del jardí històric en el seu context. Ha de servir de base per a fomentar l’interès envers el jardí, envers la història del lloc i de la ciutat i envers la botànica en general per part dels possibles usuaris.
  • Elaborar un programa d’investigació del jardí que inclogui un estudi històric i documental exhaustiu i rigorós. El resultat de la investigació ha de permetre prendre la decisió de quins són els elements que cal restaurar o recuperar, la seva prioritat, així com la definició dels criteris a tenir en compte.
  • Conèixer els diferents elements sobreposats en el jardí i valorar-ne la importància històrica i artística de cada un.
  • Conèixer l’estat de cada un dels elements historicoartístics del jardí i avaluar-ne les necessitats de manteniment, conservació, restauració i recuperació, amb la previsió pressupostària necessària.
  • Conèixer la capacitat de càrrega del jardí pera poder establir un equilibri entre la demanda de la societat, el gaudi, la conservació i els ingressos.
  • Recomanar l’inici del procés de declaració, si no està declarat i es considera apropiat, com a BIC, BCIN, BCIL o la categoria que li correspongui segons la comunitat autònoma a la qual pertanyi.
  • Crear un arxiu documental del jardí i preveure’n l’enregistrament, l’ordenació, el manteniment i l’ampliació.

Article escrit per Xavier Argimon de Vilardaga, enginyer tècnic agrícola.

Compra la NTJ 15H Gestió de Jardins Històrics 

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *